Sopa de ceba

​

Un plat senzill, gustós, a foc lent, amb ingredients de qualitat, sense artificis. 

Potser aquesta és la meva forma de concebre la literatura.

​

Qui escriu, com qui cuina, passa per diferents fases. En el meu cas, la fase iniciàtica tenia a veure amb les paraules i no tant amb la història. Quan em vaig adonar que les paraules per si mateixes no oferien emocions si darrere no hi havia una estructura sòlida, una trama, uns personatges ben definits...  uns bons ingredients, vaig haver de tornar a començar i també fer un exercici d’austeritat. Els llibres, que m’acompanyen des de sempre, i un curs d’escriptura creativa amb cara i ulls, també em van ajudar molt. 

​

Idèntica sensació vaig tenir la primera vegada que vaig fer una truita de patates. Volia que fos perfecta. Amb unes patates ben fregides. I no vaig adonar-me'n de la importància que tenien els ous, la ceba, la sal i l’ordre dels esdeveniments. 

​

I perquè quan cuino sempre em venen a la ment històries i quan escric sempre tinc gana (pensar sempre m’ha fet venir una gana frenètica) vaig adonar-me'n que barrejar ambdós conceptes en la meva vida real i de ficció, no podia ser pas una mala idea.