El concert

Un concert a Gràcia. Un concert al vespre-quasi-nit. Em fa molta il·lusió venir, però haig de fer tantes coses... Acabo de sortir de treballar i he pogut escapar-me de les meves altres obligacions. Tinc un moment per mi. Demà, ja serà un altre dia. Prepararé carmanyoles, agafaré el tren per anar a treballar, tornaré a casa, posaré rentadores, faré la compra, aniré a buscar al meu fill a l’escola, el veuré com juga al parc... Tot això demà.

La Dolça està esgotada, però aquell dia es farà un homenatge cultural, concretament un homenatge musical. Ha optat per anar a veure uns amics que toquen a una big band del Berguedà i casualment actuen molt a prop d’on ella treballa, al centre de la ciutat comtal. Com viu a un municipi que es troba a quinze kilòmetres de Barcelona i vol evitar conduir (per una vegada que surto, com no haig de prendre’m una copa), ha maquinat un pla perfecte: es quedarà a dormir a casa d’una amiga a qui ha seduït perquè l’acompanyi al concert.

El matí de l’esdeveniment, la Dolça ha deixat preparada a casa de la seva amiga una bossa d’esport amb un kit bàsic de supervivència femenina per a l’endemà poder anar a treballar de forma digna: unes calces, uns mitjons, una gilette (no la necessitarà, però mai se sap), i una samarreta negra. D’acord... també hi ha afegit la planxa del cabell i potser algun pot de perfum... i el llibre, és clar. Han quedat en trobar-se directament al bar que hi ha al costat de la sala on es farà el concert.

Porto deu minuts esperant, aquells minuts de rigor que m’incomoden. Sempre que espero més dels deu minuts condemnats tinc com una mena de por absurda. Al minut onze apareix ella, amb una cara d’esgotament que posa de manifest que alguna cosa no ha anat com tocava. Què et passa? Li pregunto. Què li passa? Està molt alterada. Jo sé, encara que no m’ho digui, que ha de ser alguna cosa que té a veure amb el seu company que ja no ho és però que no acaba de deixar de ser-ho. Aquestes transicions tòxiques de parella que acaben minvant les persones. Tinc la sensació que ha perdut pes i ha decrescut dos centímetres.

La Dolça troba que millor dir-li que marxi ja, que es nota que ha vingut perquè vol estar amb ella però que el concert tampoc la motiva gaire. I compromisos... els justos i necessaris per viure.

–No et preocupis, deixa’m unes claus i ja m’espavilo. No trigaré gaire.

–Sí? Segur?

–I tant! No serà la primera vegada que vaig sola a un concert i, a més, allà em trobaré amb algú, segur que sí.

L’ambient és distès. Els músics han finalitzat l’assaig i es comencen a barrejar amb la gent que espera al bar que l’espectacle comenci. El xivarri s’estén. L’olor de fum, que prové de les planxes que recremen hamburgueses i salsitxes, i el perfum de cervesa que no para de circular entre els assistents, inunden l’espai. Després de xerrar una bona estona amb un dels seus amics i de compartir unes tapes i ingerir un parell de beuratges, s’escolta aquella veu des de les alçades que anuncia que l’espectacle començarà en breu.

Pell de gallina. Quina sensació. Feia dies que la Dolça no sentia amb la pell, l’oïda, els ulls... i en aquell moment, una cosa extraordinària, explotà en el seu interior. Una forta necessitat de voler viure, de respirar, de gaudir. Un sentiment hedonista que feia molt que havia camuflat amb altres afers, més quotidians, més rutinaris. Un retrobament amb si mateixa.

Decideix abandonar la sala, sense acomiadar-se dels seus amics. Ha fet fotos, moltes fotos, l’endemà els hi passarà per whatsapp.

Fa fred al carrer, un fred suportable, fins i tot agradable si es compensa amb un bon ritme al caminar. I això faig, camino, camino ben ràpid. Ensumo l’aire com si no l’hagués respirat mai abans. Gaudeixo dels meus passos en soledat. Soc a punt d’arribar. Noto l’esgotament de saber que queda poc per enfonsar-me al llit.

La Dolça obre la porteria i puja per les escales fins al tercer pis. Tercer pis, porta dos, tercer pis, porta dos, que no se m’oblidi. Introdueix la clau al pany i no hi ha forma. Mira que en soc de maldestra, mare meva. La Dolça para tota l’atenció possible en aquell instant, com si fos un cirurgià i de les seves mans en depengués tot. Potser la clau s’ha de treure un xic cap enfora, potser té un joc d’aquells peculiars. No hi ha estratègia possible, la clau no gira.

–No puc, hòstia!

Les mans li fan mal, les té inflades. Es comença a neguitejar i escull trucar la seva amiga al mòbil. Dues, quatre, deu vegades. Té telèfon fix? Sí, sí. Prova. Potser un altre to la farà despertar. Baixa a la porteria i pica des de l’intèrfon, un so més greu i alhora metàl·lic. Llavors se li acut tornar a pujar i picar la porta de forma insistent. Es pensaran que m’he tornat com un llum, els veïns.

–Núriaaaaaaa! Obreeeeeee!

Què li deu passar? S’amoïna. De sobte se li acut que potser ha passat alguna cosa molt greu. És possible que l’hagin atracat. I si... Oh! Déu meu! Si ha passat alguna cosa, si la Núria es troba al terra malferida... No, un moment! Se l’enduran a ella com a principal sospitosa. Ella que ha picat la porta fins a deixar les mans adormides, ella que ha trucat a tots els telèfons possibles incomptables vegades... sense cap dubte és ella la delinqüent.

–Soc una delinqüent.

Ha pres píndoles per dormir. Ho veu clar. És això. Recorda algunes converses vers aquest tema i visualitza la seva amiga, angoixada per la parella que no és la parella però que sí ho és una mica. Una llaminadura no em farà res. Quina pastilla esculls? La vermella o la blava.

No passa res. Puc tornar a casa. Puc agafar un taxi.

Tornar a casa li costarà una fortuna, però una habitació a un hotel encara li sortiria més car. Podria anar a un love hotel... anar sola a un love hotel és ridícul. Però... per què? Bé, aquest tema l’abordarà en una altra ocasió. No té esma per posar-se a trucar a coneguts, familiars, companys de feina. Vol anar a casa. Li explica tot al taxista perquè creu que pot ser un bon testimoni per si la seva pel·lícula d’intriga resultés real. Ell li facilita el mòbil per si l’endemà hagués de testificar. Pobre home, quina bona gent.

Arriba a casa, s’acosta al fill, li fa un petó dolç i suau a la galta. Ll’ensuma, gest que la relaxa, la hipnotitza. Es programa el mòbil perquè el despertador li soni cada hora per anar trucant l’amiga. Si a les vuit del matí, que és quan calcula que les pastilles hauran deixat de fer efecte, no en rep notícies, avisarà la policia.

(7.50 AM)

–Ei Dolça... per què no has vingut a dormir? Tens aquí la teva bossa. Que no et vas quedar al final al concert?