Micos i divorcis

La paraula "divorci", del llatí divortium, que deriva del verb divortere, es forma amb:

di = separació i divergència

vertere = tornar, donar la volta, girar, fer girar.

Abans de passar a ser una dissolució del matrimoni, es feia servir per parlar de separacions de caire general, com la divisió d'aigües en una confluència de rius.

L'etimologia reflecteix la idea de prendre camins separats, tant en un sentit físic com de relacions humanes. Sembla fàcil, oi? Res més allunyat de la realitat.

Una amiga d'una amiga (ho abreviaré com a UAUA) va patir un divorci. Les persones que han passat per un trauma així, en el moment de prendre la decisió, no són del tot conscients de les voltes, corbes i muntanyes russes que queden encara per suportar, sobretot si hi ha canalla de pel mig, perquè llavors, el vincle és inevitable.

Una vegada uns amics, que estaven començant amb el procés giratori, em van dir que els havia ajudat molt a prendre la decisió el fet que el divorci d'uns altres amics (que conec de primeríssima ma) fos un desastre. És clar que no els vaig comunicar que el desastre, al principi no l'era i també que era obvi que els matrimonis no es podien comparar ni de bon tros, però vaja, si les decisions dels altres ajuden, benvingudes siguin, encara que la informació de partida sigui errònia. De vegades, només es necessiten excuses com aquesta per fer allò que vols.

L'ex de UAUA, a qui podem anomenar "Ex", i UAUA, eren cordials (o això creia ella). Al principi, la voluntat de fer les coses bé, hi era. Els desastres van arribar després, amb la distància. Semblaria que hauria de ser al revés però no, les persones que sempre busquen perfils "solucionadors" ben a prop, quan els hi manca aquest servei, se senten ofegades i llavors conviden els jocs bruts a l'escenari. Sobretot els problemes van començar quan va deixar de cedir en coses que eren importants per ella i, sobretot, per a la seva filla. Els processos de negociació durant la relació sempre havien anat de la mateixa forma: ella aportava tota la creativitat, la feina i l'entusiasme possibles i ell simplement deia que no. D'aquesta negació partia tota negociació. Al principi, quan convivien, els temes eren banals: de quin color serien les parets, on anirien de vacances, etc. Però ella em va confessar que ja s'hauria d'haver fixat en comportaments no massa normals com la censura contínua que exercia amb comentaris respecte la seva forma de vestir, el pentinat i molts altres aspectes intolerables com per exemple insistir en quina feina estable havia de fer ella perquè ell pogués permetre's escollir la que vertaderament volia. Aquests temes es van fer més complexos amb el naixement de la filla, i totes les petites cessions que havia fet sempre a partir d'aquestes negacions se li van començar a destacar en fluorescent.

Es va passar mig matrimoni pensant en com separar-se, de mal humor, fent plans per evadir-se i fugir. L'escriptura la va ajudar. No com a teràpia, com diuen molts escriptors, sinó com a ocupació que requereix un gran esforç i moments de soledat per pensar. En verbalitzar els pensaments més profunds, es van convertir en una mica més banals i va poder prendre una decisió que feia temps que somiava. Es va tallar el cabell ben curt, es va començar a pintar els llavis de color vermell i va començar a empènyer el canvi intern cap a l'exterior. Amb l'emponderament com a vestit i la decisió ja presa, hi havia un dolor dins seu encara que no la deixava acabar de donar el pas. Les conseqüències vers la filla li punxaven dins el pit, amb una culpabilitat per negar-li el model tradicional de família, l'únic reconegut i validat per la societat (quina tristor, oi?). I llavors, una d'aquelles frases que una estimada amiga li havia confessat anys enrere en un moment de sinceritat (no havia vist mai els seus pares fer-se un petó davant seu i el dia que ella havia fet els divuit anys, s'havien separat) li va fer baixar tensions i auto convèncer-se que no hi havia un altre camí: no volia que la nena creixés envoltada d'uns pares que no s'abraçaven, que no sentien, que no eren capaços de tenir una conversa sense recriminacions. En definitiva, no volia que la persona que més estimava creixés envoltada de desamor.

El desamor projectat a futur com l'únic sentiment que regnaria a la seva vida, va ser allò que la va motivar. Tornaria a divorciar-se d'ell mil vegades —m'havia confessat— perquè no imaginava una vida a futur amb tantes mancances com les que havia patit. El que no va ser capaç de detectar en aquell moment va ser que mai es desfaria d'aquella relació. El benestar de la filla sempre hi seria per davant de tot i l'altra part, tot i ser un fet pràcticament delictiu, sempre podria fer servir la nena com una arma contra l'altra. Quina tristor li va envair quan va descobrir aquesta obvietat que la seva necessitat de fugir li havia ocultat al principi.

UAUA va anar a una advocada, ja desesperada davant l'estrès que li estaven provocant algunes situacions i excessos de control que havia estat patint, tot i haver passat més de set anys des de la separació. Ho va fer amb la idea de trobar una solució de la ma d'una especialista. La recomanació de l'advocada va ser: "digues-li que es compri un mico". Cosa a què ella va respondre-li: "Li podria comprar jo?". L'advocada va insistir que aquest era precisament el problema, que el mico se l'havia de comprar ell solet, que UAUA ja no podia fer més de secretària especialitzada en comprar micos i que si ell necessitava un, havia de moure's per aconseguir-lo.

Com que va anar passant el temps i de mico, res, UAUA, ja convençuda que l'Ex no sabia com enfrontar-se al tema, va decidir engegar un procés de mediació. Amb l'ajuda de terceres persones la situació s'ha calmat. Ell va trobar un mico ben xulo i la va deixar tranquil·la! (de moment).